occitanparis.com

Composition Française

comp-franComposition Française - Mona Ozouf - Gallimard - 2009 - 264 paginas - 17,50 èuros

Critica de Joan-Guilhem Roqueta :

"Aquel retorn sus una enfanca bretona es tanben un retorn sus l’istòria de l’obsession francesa d’unitat abstracha e d’universalisme gelós.

"Mona Ozouf, istoriana especialista de l’escòla laïca e de la Revolucion francesa, es tanben la filha d’un militant breton conegut Jean Sohier, socialista e federalista, fondator de la revista Ar Falz (Lo Volam), mòrt jove en 1935 quand sa filha aviá 5 ans. Sa maire, regenta d’escòla publica dins un contèxte de guèrra escolara, l’elevèt dins la fidelitat a las idèias de son paire, dins un respiech ferverós de l’egalitat, de l’istòria bretona e de las tradicions bretonas qu’incarnava tanben sa grand.

"Viurà son intrada a l’escòla publica a l’encòp coma una liberacion, la de se sentir “parièra als autres” dins l’estricta egalitat que goma las diferéncias, e coma una estrifadura, la de veire escafada la diferéncia bretona que n’aviá noirits sos sòmis, entre legidas e tradicion familiala. Antau fasiá l’experiéncia concreta de la contradiccion viscuda entre una escòla que "au nom de l’universal, ignorava emai umiliava la particularitat" e d’un ostau que contestava aquel universal. Lo sospechava d’èsser pas qu’una masqueta per amagar l’egemonia d’una particularitat francesa dominanta. "L’egalitat de l’escòla negava çò que diferenciava. L’egalitat de l’ostau èra aquela dau drech dels òmes a exprimir sas diferéncias".

"La primièira part dau libre detalha aquel entrebescament de tensions amb subtilitat, e ne destria la trama complexa, entre ostau breton, escòla publica egalitarista, e glèisa inegalitària. Es la responsa, au còr de la realitat viscuda, au pamflet anti-breton de Françoise Morvan "Le Monde comme si". Es quitament un drech de responsa, que Morvan i sospiechava Jean Sohier, mòrt en 1935, de collaboracion jos l’Ocupacion !!!

"La segonda part dau libre es òbra d’istoriana que justament va cercar au sorgent d’aquela esquizofrenia francesa, plan pausada tre la debuta per lo biais de doas citacions contradictòrias dau sègle XX :

"-  una de Julien Benda : "França es lo revenge de l’abstrach sus lo concret". Es aquí França Etèrna, Una e Indespartibla, “produch de la Rason, non de l’istòria”, dis Ozouf. Çò que Lafont sonava la nacion segondària, nacion politica e civica, eissuda de l’adesion volontària e dau contracte au temps de la Revolucion, bastida e non pas eiretada. Es la França de la taula rasa. Es tanben la França de l’eradicacion de las diferéncias e de las diversitats vencudas.

"-  l’autra que fa pensar a la nacion primària de Lafont, es una citacion dau grand critic (de Mallarmé e de Mistral en particulièr) Albert Thibaudet : "França es un vièlh país diferenciat". “Una França facha de l’identitat etnica e culturala dels païses que la compauson”, comenta Ozouf. França carnala dau temps long de l’istòria e non de l’abstraccion. Es la França de la diversitat assumida.

"La França de Benda a superat la França de Thibaudet, constata Mona Ozouf.

"Crei ela coma Lafont a un trespassar d’aquel antagonisme que permetrà a la França de Thibaudet de trapar sas marcas. Mas lo punt nodal demòra la diversitat lingüistica. Que aquí òm tòca au mai ardent de las passions identitàrias, entre Estat-Nacion e nacionalitats virtualas de cultura minorizada, entre Identitat monolitica e identitats multiplament dubèrtas e a geometria variabla.

"Lo darrièr capítol : "Composicion francesa" va tafurar dins e alentorn de l’istòria de la Revolucion francesa dins sa complexitat, en quista de çò que faguèt espelir aquela passion de l’Uniformitat masquetada en Universal, de la Rason deïficada, e de l’òdi de la diversitat. De l’ideologia de las Lutz a Jules Ferry, en passant per Tocqueville, Michelet, los Jacobins, los Girondins, los Brissotins, de la guèrra a la Terror, sonda las tèstas e las contradiccions. Es lo mecanisme de reduccion dau multiple a l’Un qu’es espepissat. Per comprendre coma l’èime jacobin desvira lo desir leime d’unitat dels revolucionaris per impausar son ideologia abstracha de l’unitat, autoritària e estatala, au servici de sos interesses e de l’egemonia francimanda.

"Lafont pensava que los Jacobins d’avans 93 èran pas ostiles a una França federativa. Ne voliá per pròva la Fèsta de la Federacion de 90, e la Constitucion de l’An I de 93. Michelet vesiá dins la Fèsta ambigüa de la Federacion, “un episòdi anti-federalista per excelléncia, que l’astrada de las federations i es de se negar dins l’unitat françesa”. E la Constitucion de 93 es demorada letra mòrta e foguèt pas jamai aplicada.

"Mona Ozouf fa veire coma un integrisme republican a subreviscut a las evolucions de la pratica republicana (e aquel libre es un otís de tria contra los arcaïsmes que refusan d’integrar la reconeissença de las diversitats dins una accion republicana renovelada), fa veire coma lo discors integrista dels universalistas es fondamentat sus una illusion, la d’una libertat sens estacas : “Entre las apartenéncias que ligan e la libertat que desliga, i a pas d’incompatibilitat absoluda”. Fa veire tanben los dejós de l’espaventalh comunautarista, e coma las comunautats dubèrtas pòdon servir de contra-fuòc de cara als embarraments e a las derivas identitàrias.

"La fòrça umana e sensibla dau testimòniatge fa prodèl a la rigor de l’istoriana. Aquel ensag  es una pèira blanca sus un camin esquiu. Se ganha totjorn a metre los grands principis universalistas a l’espròva de l’experiéncia viscuda. Ne venon un pauc mens ufanoses, i pèrdon de sa cresença, mas i ganhan en umanitat e fin-finala en eficacitat."

Joan-Guilhem Roqueta (sorsa site FELCO)