les-pays-des-parlers-perdusSul libre Les Pays des parlers perdus de Pierre Pasquini, un article de Joan-Francés Blanc dins la revista Estudis Occitans (numèro 19 , 1996, pagina 55).

Sortit d'una tèsi de 1991, qu'agèri pas l'astre de legir, l'obratge de Pierre Pasquini n'es benlèu un de mai dins la tièra de las analisis del psicodrama del movement de renaissença d'òc. Una pèira de mai sus l'ataüt, benlèu, mas pasmens lo libre presenta de causas interessantas, per exemple pels istoriografs. Que lo biais d'escriure l'istòria (Robèrt Lafònt dins sa prefaci o ditz ben : avèm aquí un trabalh d'Istorian) depend pas sonque de las sorgas, mas tanben de la tòca que s'es balhada l'autor en se botant a la règa. Aquela tòca es la de l'autor, mas aqueste banha dins un temps e dins una environa (las orientacions de sos directors d'estudis) que lo butan a des causidas ideologicas (al sens large del mot) mai o mens concientas.

Tre lo començament, l'opcion istorica es clara : tres parts cronologicas contan l'evolucion de la vision de la lenga en Occitània.

La primièra, « Les parlers ignorés », desgruna lo discors abitual suls trobadors. Lo messatge occitanista passa plan : la lenga es sens varietat dialectala vesedoira, s'impausa de pertot, quitament en Euròpa, sens volontat egemonica pr'aquò, e finís que s'avalís aquela cultura trobadorenca per manca de renovelament. Parla puèi de la koinê, de son avaliment, de las renaissenças (bona lectura de R. Lafònt), de la « decadéncia » del s. XVIII (lectura de F. Garavini). Menciona pas vertadièrament la renaissença gascona e fa pas que passar a la lèsta sul napolitan.

Lo passatge mai interessant es benlèu dins la part segonda, sul periòde revolucionari : las tentativas de revirada dels tèxtes oficials, l'òbra de l'abat Grégoire e lo silenci dels creators que foguèron actors de l'epòca mas que se doblidèron la lenga. Lo títol es plan causit : « Les parlers refoulés ».

Mercegi Joan Sibille de m'aver butat a tornar legir lo libre, qu'aicí i aprenguèri un fum de causas... De notar la responsa de Perpinhan a la question de l'abat Grégoire sus l'importància de destrusir lo patés : « Nulle. Pour le détruire, il faudrait détruire le soleil, la fraîcheur des nuits, le genre d'aliments, la qualité des eaux, l'homme tout entier. »

La part darrièra, « Les parlers sublimés », es una critica ferotja de l'institucion de la lenga pel Felibrige. S'agís de la separacion entre pòble ideal e pòble real d'un latz (cita, p. 130, Mistral que s'estima melhor de felibrejar lo diluns – que lo pòble i es pas, trabalha – que non pas lo dimenge) entre lenga oficiala e lenga populara de l'autre, que i a « absence d'articulation entre la langue de Mistral et les parlers locaux » (p. 116). Atal la normalizacion ven d'amont, e non pas del pòble (p. 134). Per P. Pasquini, la paur de la mòrt e lo sòmi d'eternitat butan los Felibres de cap a una lenga nostalgia.

Buta pas l'analisi, P. Pasquini, entrò la situacion de uòi. Que, dins l'occitanisme contemporanèu, d'unes an de cap a la lenga e al pòble la meteissa atituda : sembla « occitanistament corrècte » al jorn que sèm de plànher la desaparicion dels darrièrs parlaires (e de se regaudir d'amagat qu'atal la lenga nomada-o-estandard-o-centrala-o-normativa serà pas pus embestiada pels patés), o al contra de menar un combat acarnassit contra la quita idèa d'unitat de la lenga. Doas sublimacions contradictòrias, mas doas sublimacions pasmens, que revèrtan pas la realitat.

D'autras sublimacions existisson, coma la de prene una part d'Occitània e de ne far una generalitat. Vesèm la dificultat, dins lo trabalh scientific, d'englobar l'ensems d'Occitània. Dins lo libre de P. Pasquini, se redusís a Provença. La comparason amb napolitan e venecian es tèuna e bota al meteis nivèl çò que los lingüistas considéran coma de dialèctes e l'occitan qu'es fins ara englobat dins la categoria « lenga ».

L'urgéncia de reorientar los estudis e las recèrcas dins lo maine occitanista n'es que mai evidenta.

Joan-Francés Blanc

*

Les Pays des parlers perdus : Pierre Pasquini, 190 paginas, Les Presses du Languedoc, 1994, ISBN : 2-85998-126-8


Autan Negre - Cristian Chaumont

autan-negre-cristian-chaumontAutan Negre de Cristian Chaumont es estat publicat per l'IEO de Lengadòc en 2016. Lo libre de 282 paginas còsta 16 €.

Mas-Jacmet, vilòta d'Occitània, sul pèmont de dos braces de la Montanha Negra, autres còps industriala, rica e groanta de vida, a vist pauc a cha pauc sas usinas tampar, laissant plaça a d'arroïnas e d'ermasses industrials. Ça que la, s'i es venguda installar una usina quimica. Los estajants la sònan : l'USINA.

Peasants Into Frenchmen

peasants-into-frenchmen Peasants Into Frenchmen d'Eugen Weber (Standford University Press, 1976, 632 paginas).

Presentacion – França acabèt son unitat nacionala mai tard que çò que se ditz comunament. Pendent mai de cent ans après la revolucion, de milions de païsans visquèron dins un mond fòra temps, lor condicion d'existéncia demorava identica a la de la generacion precedenta.

Nhòcas e bachòcas seguit d'Automnada - Pèire Pessamessa

Lo roman Nhòcas e bachòcas de Pèire Pessamessa, publicat pel primièr còp en 1957 e reeditat dins la colleccion A Tot de l'IEO en 1981, presenta lo quotidian d'un jovent provençal al sortir de la segonda guèrra mondiala.

Lo ritme es viu, sostengut. Se sentís una vertadièra ambicion romanèsca dins l'estil desvolopat aquí per Passamessa. La vida afectiva d'aquel jovent, son rapòrt al trabalh, sas relacions conflictualas amb los sieus parents : tot aquò balha a l'autor lo cadre d'una ficcion simple e plan mestrejada.