les-pays-des-parlers-perdusSul libre Les Pays des parlers perdus de Pierre Pasquini, un article de Joan-Francés Blanc dins la revista Estudis Occitans (numèro 19 , 1996, pagina 55).

Sortit d'una tèsi de 1991, qu'agèri pas l'astre de legir, l'obratge de Pierre Pasquini n'es benlèu un de mai dins la tièra de las analisis del psicodrama del movement de renaissença d'òc. Una pèira de mai sus l'ataüt, benlèu, mas pasmens lo libre presenta de causas interessantas, per exemple pels istoriografs. Que lo biais d'escriure l'istòria (Robèrt Lafònt dins sa prefaci o ditz ben : avèm aquí un trabalh d'Istorian) depend pas sonque de las sorgas, mas tanben de la tòca que s'es balhada l'autor en se botant a la règa. Aquela tòca es la de l'autor, mas aqueste banha dins un temps e dins una environa (las orientacions de sos directors d'estudis) que lo butan a des causidas ideologicas (al sens large del mot) mai o mens concientas.

Tre lo començament, l'opcion istorica es clara : tres parts cronologicas contan l'evolucion de la vision de la lenga en Occitània.

La primièra, « Les parlers ignorés », desgruna lo discors abitual suls trobadors. Lo messatge occitanista passa plan : la lenga es sens varietat dialectala vesedoira, s'impausa de pertot, quitament en Euròpa, sens volontat egemonica pr'aquò, e finís que s'avalís aquela cultura trobadorenca per manca de renovelament. Parla puèi de la koinê, de son avaliment, de las renaissenças (bona lectura de R. Lafònt), de la « decadéncia » del s. XVIII (lectura de F. Garavini). Menciona pas vertadièrament la renaissença gascona e fa pas que passar a la lèsta sul napolitan.

Lo passatge mai interessant es benlèu dins la part segonda, sul periòde revolucionari : las tentativas de revirada dels tèxtes oficials, l'òbra de l'abat Grégoire e lo silenci dels creators que foguèron actors de l'epòca mas que se doblidèron la lenga. Lo títol es plan causit : « Les parlers refoulés ».

Mercegi Joan Sibille de m'aver butat a tornar legir lo libre, qu'aicí i aprenguèri un fum de causas... De notar la responsa de Perpinhan a la question de l'abat Grégoire sus l'importància de destrusir lo patés : « Nulle. Pour le détruire, il faudrait détruire le soleil, la fraîcheur des nuits, le genre d'aliments, la qualité des eaux, l'homme tout entier. »

La part darrièra, « Les parlers sublimés », es una critica ferotja de l'institucion de la lenga pel Felibrige. S'agís de la separacion entre pòble ideal e pòble real d'un latz (cita, p. 130, Mistral que s'estima melhor de felibrejar lo diluns – que lo pòble i es pas, trabalha – que non pas lo dimenge) entre lenga oficiala e lenga populara de l'autre, que i a « absence d'articulation entre la langue de Mistral et les parlers locaux » (p. 116). Atal la normalizacion ven d'amont, e non pas del pòble (p. 134). Per P. Pasquini, la paur de la mòrt e lo sòmi d'eternitat butan los Felibres de cap a una lenga nostalgia.

Buta pas l'analisi, P. Pasquini, entrò la situacion de uòi. Que, dins l'occitanisme contemporanèu, d'unes an de cap a la lenga e al pòble la meteissa atituda : sembla « occitanistament corrècte » al jorn que sèm de plànher la desaparicion dels darrièrs parlaires (e de se regaudir d'amagat qu'atal la lenga nomada-o-estandard-o-centrala-o-normativa serà pas pus embestiada pels patés), o al contra de menar un combat acarnassit contra la quita idèa d'unitat de la lenga. Doas sublimacions contradictòrias, mas doas sublimacions pasmens, que revèrtan pas la realitat.

D'autras sublimacions existisson, coma la de prene una part d'Occitània e de ne far una generalitat. Vesèm la dificultat, dins lo trabalh scientific, d'englobar l'ensems d'Occitània. Dins lo libre de P. Pasquini, se redusís a Provença. La comparason amb napolitan e venecian es tèuna e bota al meteis nivèl çò que los lingüistas considéran coma de dialèctes e l'occitan qu'es fins ara englobat dins la categoria « lenga ».

L'urgéncia de reorientar los estudis e las recèrcas dins lo maine occitanista n'es que mai evidenta.

Joan-Francés Blanc

*

Les Pays des parlers perdus : Pierre Pasquini, 190 paginas, Les Presses du Languedoc, 1994, ISBN : 2-85998-126-8


L'Etèrne Retorn d'Adam - Jules Verne

L'etèrne Retorn d'Adam, Jules Verne Las Éditions des régionalisme publiquèt en 2022 la traduccion en occitan del tèxte de Jules Verne L'Éternel Adam. La traduccion es de Sèrgi Viaule.

Aquesta nòva es estada publicada en 1910 après la mòrt de son autor. Desparelha d'a fons dins l’òbra de Jules Verne conegut per èsser un autor puslèu optimista. Pensava que lo progrès porgit per las sciéncias e las invencions èra l’avenidor de l’umanitat, e aquela fe qu'aviá dins las tecnicas es a la sorsa d'una part importanta de sos libres de sciéncia ficcion ont l'òme, ben que confrontat a l'adversitat, demòra sempre mèstre de son destin.

Pèire Godolin - Edicion comentada e traduccion integrala

Sortiguèt en febrièr de 2009 a las edicions Privat lo libre Pèire Godolin. Oeuvres complètes. L'edicion es estada aprestada per Pèire Escudé.

Pèire Godolin – De las annadas 1600 fins 1649 ont morís, de la fin de l’umanisme fins a la començança de la provincializacion, Godolin ten de cantar e de representar l’imatge complèxe e multiple d’una societat tolosana, occitana, francesa, en mutacion complèta.

Roges Nivolasses - Cristian Chaumont

Roges Nivolasses es un roman policièr de Cristian Chaumont publicat per IEO-Edicion en 2010. Après l'incendi d'una bòrda al Puèg del Planòl en país carcinòl, l'enquèsta comença que l'acte es criminal !

Cristian Chaumont nascut en 1937, retirat a Narbona se consacra a l’escritura. Es tanben l'autor d'Autan Negre (2016) e de Abelhas e Forselons (2018). Los dos son estats publicats per l'IEO de Lengadòc.