mars Lo fiu de l'Uòu es un nòva de Robèrt Lafont. Foguèt publicada en 2001 per Atlantica/Institut Occitan.

Presentacion – Sus la montanha de la Clapa que domina Narbona d'un costat e la mar de l'autre, un uòu enòrme e misteriós es descobèrt per un jove Josieu a la debuta del sègle VIII. Aquel uòu fluorescent condensa pendent qualques jorns las passions, los asirs e las adoracions de las tres comunitats que, a aquela epòca, pòplan la vila. Acaba per se crebar e la creatura androïda que ne sortís partatge amb un jumèl norricièr e una maira adoptiva la vida d'una comunitat de « perfachas » cataras al pè de la còla d'Enseruna...

Lo fiu de l'Uòu resumís en acclerat l'istòria de totas las espècias vivas, çò que li permet, en un meteis raconte, de traversar temps e luòcs, de viatjar dins lo temps (del sègle VIII a la guèrra de 1914) e dins l'espaci. Aital fasent, non content de nos balhar una vision sus de moments istorics e sus de sites geografics, lo conte condença l'òbra de son autor, los sieus tèmas essencials e nos en porgís aquí una traversada.

D'una escritura ironica que justifica totas las fantasiás, Lo fiu de l'Uòu se dubrís e s'acaba sul conflicte entre las religions del Libre. La primièra frasa situís la debuta de l'istòria per una tripla data, balhada segon los calendièrs ebrèu, crestian e musulman ; l'abans-dernièra pagina nos mòstra lo darrièr jusieu e lo darrièr arabi, irreconciliables fraire enemics, se massacrant l'un l'autre...

Lo fiu de l'Uòu es un conte filosofic dins la vena volteriana, un raconte de formacion amb de magnificas evocacions de l'enfança e de l'adolescéncia, d'aqueles moments d'evelh dels senses de dubertura al mond, quand l'apetís e la curiositat sont insaciablas davant las promessas de la vida. Lo tot amb – autre constanta dins l'òbra de Robèrt Lafont – una gormandisa del mot e de la frasa, salivant d'apetís de viure, dins un esbleugissament contunhós davant la natura mediterranèa, sas plantas e sas pus umilas creaturas. Lo fiu de l'Uòu es enfin l'una de las òbras las mai jubilatòrias de Robèrt Lafont e a l'encòp la mai sinistra de las apocalipsis qu'aguèsse escrichas.


Sus l'òbra de Max Roqueta 'Verd Paradís'

verd-paradis-1-max-roqueta Lo tèxt çai jos es extrach de la plaqueta de presentacion de la mòstra : Max Roqueta, la libertat de l’imaginari, que se debanèt del 4 de decembre de 2014 al 28 febrièr de 2015 a la mediatèca centrala d’aglomeracion Emile Zola a Montpelhièr.

Verd Paradís - Resson au vèrs de Baudelaire : « le vert paradis des amours enfantines », Verd Paradís rementa lo paradís perdut de l'enfança.

Roland Pécout escriu en 1993 : « L'Eden perdut que sa languison esclaira las pròsas de Verd Paradís, aquò's lo parangon de l'oasís. Lo desèrt es aimat per çò que rescond las fònts : coma la garriga espinosa amaga sos sorgents, coma la secada de Miègjorn conten al bèl mitan son grífol, coma la vida apara son mistèri, e la sòm, los sòmis... » E presenta Max Roqueta coma un « chaman dau País das Fònts », un passant que s'encamina dins de païsatges ben reals que son atanben de sasons de l'imaginari.

Sul libre de Roland Pécout 'Agach occitan'

agach-occitan-pecoutDins la revista Lenga e País d'òc n° 43 en 2005, Marie-Jeanne Verny presentava tres cronicas eissidas del libre de Roland Pécout Agach occitan. Extrach :

Tres cronicas de Agach occitan de Roland Pécout
Proposicions d'expleitacion pedagogica

Agach occitan, publicat en 2004 per lo Centre d'Estudis Occitans a l'Universitat Paul Valéry1, es un libre que recampa de cronicas escrichas per Roland Pécout dins la revista Connaissance du Pays d'Oc, que pareissiá a Montpelhièr dins las annadas 1970-80. Remandam lo legeire a aquel obratge per las tres cronicas que trachan respectivament de las capitèlas, de Van Gogh e de la Tarasca. Prepausam una expleitacion pedagogica de cada tèxt, en donant de direccions de trabalh, de documents iconografics e de tèxtes complementaris.

La reina deus bandits

la-reina-mangaLa reina deus bandits de Wee Tian Beng (Institut Occitan de Pau)

Lo primièr manga en occitan.

Extrach : "Avisatz-vos, que soi esmalida !

"De tan qui ètz nombrós... de tan qui parlatz viste, e de tan qui son complicats los vòstes noms... ne me'n vau pas brembar !