felinas Es sortit a la fin de l'an 2019 lo dètz-e-ochen roman de Sèrgi Gairal Confidéncias Felinas.

Aquí l'autor dona la paraula a una cata. Una cata demest los òmes, i a pas res de pus normal. Mas, ça que la, una cata que conta e comenta non solament sa pròpria vida demest los òmes mas tanben la lor, aquí l'originalitat d'aquel roman : es tot simplament lo jornal d'una cata qu'es en contacte amb los òmes.

Dins sos romans Lo papagai e lo robòt (IEO, n°206, 2016) e Lo Professor Cric (Grelh Roergàs, n°52, 2017), Sèrgi Gairal, ja, fasiá parlar un aucèl, un papagai. Dins aqueste, la cata de l’ostal es a l’encòp protagonista e narratritz. Non solament conta sa vida dins una familha que coneis una fin d’annada trebola, mas comenta los eveniments, una tièra d’eveniments problematics de la debuta a la fin.

Pus globalament, nos balha son vejaire suls òmes, lors tissas, lors costumas, lor compòrtament, entre eles, amb las bèstias, amb la natura, mas tanben lor lengatge, amb de remarcas interessantas sus la lenga occitana.

Lo libre es publicat per l'associacion del Grelh Roergàs.

Aquí çò qu'escriu Sèrgi Gairal per presentar lo sieu libre dins lo darrièr paragraf de l’avantprepaus :

« Aqueste roman es un omenatge a Cantalausa, un de mai, per li tornar manifestar mon amistat e mon admiracion. Me soi inspirat de son libre Où, l’òme non pas per far parlar d’animals que descrivon lor vida – que ne soi incapable –, mas per ne far parlar un, o puslèu una, qu’es en contacte amb los òmes, de çò que vei, qu’ausís e que sentís a l’entorn d’ela ; a l’encòp testimòni, narratritz e comentatritz. »


Sul libre 'Viatge d'ivèrn' de Danièla Julien

viatge-d-ivern Viatge d'ivèrn de Danièla Julien sortiguèt a cò de Trabucaire. Lo libre de 96 paginas es lo recuèlh de tretze novèlas. Obtenguèt lo prèmi Jaufre Rudel en 1999.

Aquí çai-jos la critica de Jòrdi Peladan publicava per sa sortida.

Sul libre 'Les Pays des parlers perdus'

les-pays-des-parlers-perdusSul libre Les Pays des parlers perdus de Pierre Pasquini, un article de Joan-Francés Blanc dins la revista Estudis Occitans (numèro 19 , 1996, pagina 55).

Sortit d'una tèsi de 1991, qu'agèri pas l'astre de legir, l'obratge de Pierre Pasquini n'es benlèu un de mai dins la tièra de las analisis del psicodrama del movement de renaissença d'òc. Una pèira de mai sus l'ataüt, benlèu, mas pasmens lo libre presenta de causas interessantas, per exemple pels istoriografs. Que lo biais d'escriure l'istòria (Robèrt Lafònt dins sa prefaci o ditz ben : avèm aquí un trabalh d'Istorian) depend pas sonque de las sorgas, mas tanben de la tòca que s'es balhada l'autor en se botant a la règa. Aquela tòca es la de l'autor, mas aqueste banha dins un temps e dins una environa (las orientacions de sos directors d'estudis) que lo butan a des causidas ideologicas (al sens large del mot) mai o mens concientas.

Lei filhas de Sion - Joan-Claudi Puech

mars Ven d'èsser publicat (estiu de 2018) lo darrièr libre de Joan-Claudi Puech Lei filhas de Sion a las Edicions dels Regionalismes.

Lo roman de 166 paginas, al còp istoric e fantastic, seguís la destinada de Pèire de Bovila d’Avinhonet.

Aquel nasquèt l’an de la mòrt del comte Raimond lo sieisen. Ne servèt un remembre : l’imatge escrincelat dins sa memòria de la Bòna frema dau peu saur.