L'apèl de Cthulhu de Howard Phillips Lovecraft es estat traduch par Aure Séguier en
occitan en 2017.
Lo libre es disponible unicament en version numeric a cò de Caillon Dorriotz.
Conta l'istòria de Francis Wayland Thurston. Aqueste ereta d'una bóstia. Un còp d'ubèrta i
tròba un estranh bas relèu e de nòtas : an pas cap des sens.
L'enquèsta que decidís de menar li farà descubrir un terrible secret.
Aquel libre L'apèl de Cthulhu es lo cap d'òbra de H. P. Lovecraft lo tèxt
que fonda lo mite de Cthulhu, un dels mai important de la literature fantastica del sègle XX.
Extrach
La misericòrdia de l'uman, pensi, es l'incapacitat de son esperit a far lo ligam entre tot çò que conten.
Vivèm sus una illa tranquilla d'ignorància al mitan de las mars negras de l'infinit, e es pas nòstre destin de viatjar tròp luènh.
Las sciéncias, caduna s'esperforçant dins sa direccion pròpria, nos an benlèu nafrats un pauc fins ara. Mas un jorn, juntar amassa
totas aquelas pèças de saber escampilhadas nos obrirà un vejaire tant esglasiant de la realitat e de nòstra posicion espauruganta
al mitan, que siá vendrem calucs d'aquela revelacion, siá fugirem lo lum mortal per nos refugiar dins la patz e la securitat
d'una novèla Edat Mejana.
Los teosòfes an devinat la grandor magnifica del cicle cosmic, dins nòstre monde e dins la raça umana, a partir d'incidents fugaces. An
fait allusion a de subrevivéncias estranhas dins de tèrmes que nos sanglaçarián s'èran pas amagats per un doç optimisme. Mas es pas
d'eles que me venguèt la sola ulhada d'aquela eternitat interdita, que me palafica quora i pensi e que me fa venir fòl quora ne pantaissi.
Aquela ulhada, coma totas las visions redobtadas de la vertat, liucèt del juntatge accidental de causas desseparadas – dins aquel cas un
vièlh article de jornal e de nòtas d'un professor mòrt. Espèri que degun mai ligarà pas aquelas causas ; solide, se ieu vivi, balharai pas a
degun la possibilitat de comprene quin ligam que siá d'una cadena tant òrra. Pensi que lo professor, el tanben, èra decidit a gardar lo silenci
sus la partida que coneissiá e qu'auriá destrusit sas nòtas se la mòrt l'aviá pas pres d'un còp.
Petite Histoire de l’Occitanie de Jean Sagnes. Libre en francés.
L'autor istorian de formacion, autor de nombroses obratges sus l'istòria
del Lengadòc e del Rosselhon presenta aquí una sintèsi sus l'istòria d'Occitània.
Jean Sagne rapela primièr lo sens del mot Occitània : l’ensemble de las regions qu’an per
lenga originala una lenga derivada del latin, la lenga d'òc o occitan. Precisa qu'aquel
grand ensemble geografic deu pas èsser confondut amb la region administrativa
recentament creada e nomada Région Occitanie que recampa pas que 13 departaments.
Lo fiu de l'Uòu es un nòva de Robèrt Lafont. Foguèt publicada en
2001 per Atlantica/Institut Occitan.
Presentacion – Sus la montanha de la Clapa que domina Narbona d'un
costat e la mar de l'autre, un uòu enòrme e misteriós es descobèrt per
un jove Josieu a la debuta del sègle VIII. Aquel uòu fluorescent condensa
pendent qualques jorns las passions, los asirs e las adoracions de las tres
comunitats que, a aquela epòca, pòplan la vila. Acaba per se crebar e
la creatura androïda que ne sortís partatge amb un jumèl norricièr e una
maira adoptiva la vida d'una comunitat de « perfachas » cataras
al pè de la còla d'Enseruna...
L'ombra doça de la nuèch de Robèrt Martin sortiguèt en 1981 dins la colleccion Atot
a cò d'IEO Edicion. Es un roman fantastic : lo temps d'un viatge, ont entre passat e present,
dins l'ombra doça de la nuèch, tot capvira.
Extrach – Quora aviá començat ? La memòria se n'èra perduda... Los
primièrs signes coneguts èran del sègle passat. De cans estripats, de fuòcs alucats
pels crosèls a la sason de sèga, de poses enverenats amb de caronhadas... « Los
de Roet », aqueles mots fasián fremesir los dròlles e se claure las femnas. Qual
èran ? De paures que l'aganiment aviá acarnassits, disián d'unes, de lops disián los
autres, de lops de figura umana. A La Bastida, èrem tranquilles, de memòria d'òme, jamai
avián pas gasat Viaur, mas de l'autra part del riu, dins las bedissas, de formas estranhas
se passejavan la nuèch. Massòl lo vièlh que pausava de tremalhs a la Combeta, ne perdèt la
paraula un matin, mas sos uèlhs totjorn vius disián pro l'òrre espectacle qu'avián contemplat.