La solitud del correire de fons Las edicions IEO Tarn publican lo segon numèro de lor nòva collecion Revira Lenga dedicada a la traduccion. La novèla La solitud del correire de fons publicada en 1958 es tirada del recuèlh de novèla eponim de l'autor anglés Alan Sillitoe. La traduccion occitana es de Michel Fréjabise

Alan Sillitoe escriu sas novèlas a la primièra persona, descrivent la transformacion d’un individú fàcia a son destin. Adaptada al cinemà puèi al teatre, l’accion se desenròtla al còr de Granda-Bretanha e visa a atirar l’atencion sus las condicions quotidianas de la classa obrièra.

Lo jove eròi, delinquent dotat per la corsa, ven de las classas popularas e foguèt internat dins un ostal de correccion (en anglés borstal) en seguida d’un panatòri que deneguèt tot primièr, mas que li calguèt assumir après. Lo director vòl fa del un modèl de reabilitacion e li propausa de participar a un programa que consistís a li faire ganhar lo prèmi nacional de corsa de fons. L’eròi gausís per aquò far de qualques assopliments dins sa detencion. Pòt notadament s’escapar de la preson lo matin per s'anar entraïnar sol dins lo campèstre. Coma es pas sens engenh, li fan miralhejar una carrièra professionala. Que causirà de faire ?

Alan Sillitoe (1928-2010) èra un romancièr, poèta, enssagista e dramaturg anglés, conegut per sos racontes onèstes, umoristics e acèrbes de la vida de la classa obrièra. Sillitoe serviguèt quatre ans dins la Royal Air Force e visquèt sièis ans en França e en Espanha, abans de tornar en Anglatèrra. Son primièr roman, Saturday Night and Sunday Morning, foguèt publicat en 1958, seguit d’un recuèlh de novèlas, The Loneliness of the Long-Distance Runner, que remportèt lo prèmi Hawthornden de literatura. Aquela revirada de la novèla eponima del recuèlh s’impregna del realisme social de la Granda-Bretanha obrièra de l’immediat après-guèrra.

Michel Fréjabise (traductor) es nascut a Montesquiu (82) en 1952. L’animator parla quatre lengas – l’occitan, lo francés, l’anglés e l’alemand – qu’utiliza quora una quora l’autra dins sas activitats divèrsas. Interessat per l’espòrt, s’entrèva mai que mai de rugbi, de corsas e escorregudas. Li agrada las valors esportivas, coratge, tenacitat, solidaritat, convivéncia e, que las supèra totas, lo respècte de la dignitat umana.


Convit - Terèsa Canet

convit Lo libre Convit de Terèsa Canet sortiguèt en 1982 dins la colleccion Messatges de l'IEO el Cantal.

Recampa poèmas e calligramas d'una occitana de uèi. Los dessenhs son de Miquèla Canet.

Lo libre es en occitan, amb pichon lexique occitan-francés. Reçaupèt lo prèmi Pau Froment en 1983. Fa 64 paginas.

Flore occitane du Massif Central - Jean Carbonel

En 2016 lo Grelh Roergàs tornava editar la Flore occitane du Massif Central de Jean Carbonel. Agotada la tornèran editar en 2018.

Usual preciós per los que s'interessan al nom de las plantas del país, escrich per Joan Carbonèl, es estat augmentat per Zefir Bòsc de la transcripcion normalizada dels noms de las plantas e de la Liste des noms patois tirada d’autres trabalhs de Carbonèl.

L'astronòm inagotable - Felip Gardy

astronom-inagotableL'astronòm inagotable - Felip Gardy
Trabucaire - Colleccion Pròsa occitana
2015 - 142 paginas - 14 èuros
ISBN : 978-2-84974-218-1 - 22 cm x 14 cm

Presentacion de l'editor - Fins ara, coneissiam Felip Gardy mai que mai coma poèta. Ara dona a legir un trentenat de pròsas cortas, ineditas o escampilhadas en revistas, que nos revèlan un mond insolit. Presentan de narrators sens identitat ni passat, d’existéncias malseguras, en perilh de se fondre coma de sucres dins l’ocean de lor agach coma d’avugles dins la nuèch, agachaires se dissolvent dins l’objècte agachat, coma "l’astronòm inagotable" que se pèrd dins los espacis infinits. Cada narracion es coma l’arrèst sus imatge progressiu d’un filme que quitariá pas de s’alentir e de s’escafar, un vam paradoxal cap a l’immobil, coma un fèrre roge espinchat al moment que se tira del fuòc fins al palliment definitiu. Aquelas pròsas contan pasmens d’eveniments extraordinaris, d’apocalipsis per extincion, de negadas dins lo nonrés coma dins un element liquid, granda lutz eissorbanta, tenèbras pastosas o color unica qu’envasís tot lo mond.