En 2016 sortissiá a las edicions del Grelh Roergàs lo libre d'Amanç Batut De qué soscas, grand paire ?

Aquí çai-jos la presentacion que ne fasiá dins son edicion del 5 de març de 2017, lo jornal Centre Presse.

Amanç Batut se soven e sosca...

« De qué soscas, grand paire ? » es la debuta d'una cançon de « Los de Sauvatèrra ». Aquí qualques paraulas de la cançon ont lo felen demanda a son papeta : « Conta me, parla me de ton país... »

E lo grand-paire canturleja son conte...

« Mon vilatge es aquí, a la cima del causse
Lo solelh de julhet calfa l'adret...
E per frontièra, i a pas que la musica
D'una lenga vièlha que se vòl pas calar. »

De qué soscas, grand paire ? es lo títol qu'a causit Amanç Batut per amassar una garba dels sovenirs de son enfança : l'ostal, l'escòla, la plaça del vilatge, lo campèstre e lo país, los personatges qu'an marcat la memòria ... Lo libre es bilingüe (occitan-francés).

S'agís pas de contes o d'istòrias (levat un conte de Nadal d'Adrian Vesinhet), tot aquí es vertadièr e autentic (los passaires de memòria son signalats) ; puslèu donc de retraches o de scènas de vida, de la vida vidanta d'autres còps. Aital es contat, qu'Amanç Batut es un contaire, lo primièr tren, lo primièr pòst de ràdio, l'aparicion del cinèma a l'escòla, l'arribada dels dorifòrs, l'inauguracion de l'areodròm del Trauc... Contadas encara d'istòrias de lops, de caça, d'orsalièr... Retraches d'un cantalés, d'un estiflaire, Polita lo Vièlh de las Dardanèlas, Firmin lo calfaire, lo Fabron...

Esmoganta l'istòria de Pèire Zacharie : « Èrem en 1990, un dimenge d'agost, a l'après-dinnar. Lo vilatge, esclafat de solelh e de sòm, semblava adormit a cent del cent. M'esquinavi a arrapar lo Pavat per anar veire lo mieu fraire e los nebots. Pas degun per carrièra amb aquela calorassa. Los quites cans se tenián a l'ombra ». E vaquí qu'un òme tranquil, del meteis temps, cèrca qualqu'un per parlar... Los dos òmes van s'aprivadar, se reconéisser, ne direm pas mai...

Dins lo prefàci Paul de Bòni presenta l'« artista occitan, escrivan, contaire, òme de teatre » que dempuèi « mai de trenta ans, canta la lenga occitana per enfestolir nòstra lenga ». Sens oblidar que « l'òme d'esperit, jamai las, aparaire de la cultura occitana, es ataben una òme de còr, totjorn prèste a vos portar ajuda ». Un òme de còr, tot es dich...

De qué soscas, grand paire ? d'Amanç Batut (2017, Lo Grelh Roergàs).


Lo trabalh de las mans - Ives Roqueta

trabalh-man-ives-roqueta Lo trabalh de las mans d'Ives Roqueta (Atots IEO, 1977).

Extrach p37 : "Castelnòudarri es una vila roja, castilhana e de guingòi que sentís l'auca e la piqueta. Lo cassolet i florís dins las trelhas coma lo manholià mirabilia dins las províncias atlanticas. Aquò s'explica pas, o alara seriá tròp long, e lo legeire, uòi, es un òme pressat. Lo paisatge lo ié cal menar sus la taula, tres fuòlhas d'ensalada lo torn, e que se l'empèsse drech.

Tèxtes occitans de la Comuna de Marselha - Glaudi Barsotti

Es sortit en 2018 a las edicions Latinoir lo libre de Glaudi Barsotti Tèxtes occitans de la Comuna de Marselha.

L'autor presenta qualques tèxtes de l'epòca, racontes o cançons, escriches pels testimònis e actors d'aquel eveniment. Nos permetan de portar un agach nòu e de melhor comprene la situacion d'aquel temps a Marselha.

Sèt pans - Leon Còrdas

sets-pans Sèt pans, un libre de Leon Còrdas (IEO Edicions, 1977).

Extrach pagina 121 : "A la darrièra bocada lo gojat escorreguèt son veire e sortiguèt en disent qu'aviá quicòm a faire al tractor.

"I aviá benlèu quicòm a faire que levèt lo capòt, furguèt dins la caissa de las claus, ne prenguèt una, puèi çaganhèt lo motor. Mas qué que faguèsse sa pensada èra, d'aquel moment, a vint lègas d'aquí - sa pensada embrumassida e esmeravilhada a l'encòp, coma aquelis matins d'estiu ont corrís una nèbla bassa que seguís lo clòt de la comba e passa prim los rais de lum a travèrs son sedaç magic."