Subre lo pont de Ròchabèla Marineta Mazoyer debutèt a la debuta dels ans dos mile la publicacion de sos remembres.

Quatre libres illustrats son disponibles e en venda sul site de l'autora.

En 2009 sortissiá Subre lo pont de Ròchabèla, raconte autobiografic de sa joventud dins lo barri minièr d'Alès.

A l'escasença de la sortida del libre precisava çò que voliá far amb aquela òbra :

« Ai volgut escriure los sovenirs d’aquela epòca en occitan, emai ara siaguèsse pas mai de mòda de tornar sul passat. Nos ven, ja sovent la critica a los que tornan parlar o escriure occitan, que devèm èstre passadistas. Non, siái mai que mai dobèrta a l’avenidor e als autres. Mas es benlèu que, coma ai descobèrt fòrça tard, la lenga qu’auriá pogut, qu’auriá degut èstre mieuna, ai de temps de recobrar. Ai contat mon quartièr, ligat prigondament a la natura e au terrador, au monde obrièr que i demoravan. Ai tornat viure de sovenirs que m’an fach comprene l’importància de cada eveniment, de cada persona, de cada luòc qu’an pastat ma personalitat dempuèi l’enfança. Me siái trachada que la lenga occitana i èra mai presenta qu’o pensave emai se m’es estada esconduda per una volontat messorguièra... Ai degut tot tornar aprene... Ai pogut petaçar amb çò que m’a mancat : la lenga e la cultura occitana... e cada jorn me trache que completan mai que mai çò que me desfautava. L’armonia de ma vida me sembla se’n asserenar ! »

Los lectors après la lecturas del primièr tòme demorava sus lor fam. Ne volián saupre mai. Marineta Mezoyer se'n trachèt. Se metèt tornarmai al trabalh e en 2012 sortissiá Mon país e París, seguida de Subre lo Pont de Ròchabèla.

Aqueles ans passats a París, èran estats çò qu’aviá amodat lo demai e meritavan segon ela d'èsser contats. Aquí, primièr, nos conta sa descobèrta del ròdol parisenc e de sos alentorns ont passèt de periòds cargats d’istòria. A la perfin pr'aquò aguèt lo sentiment d’aquel que, aluenhat e faidit viu pas que dins l’abséncia e dins l'espèr de retrobar son país.

E tornèt al país.

Es aquel retorn que nos conta en 2014 dins un tresen libre Me’n torne al país. Retorn en país cevenòl que data de 1975.

Lo libre nos mena fins a 1995, temps o torna descobrir la lenga occitana. Lenga que sentís coma sieuna. E aquesta li aportarà serinitat, vendrà comolar un voide.

Es en 2019 que sortiguèt lo darrièr tòme d'aqueles remembres amb Una lenga d’enfança... d’esperança ont se concentra sus sa relacion a la lenga occitana. Jòrdi Peladan presentava aquesta darrièra òbra aital :

« Lo libre passionant es clafit d’ensenhaments tant per los que son acostumats de legir la lenga occitana coma per aqueles que la vòlon descobrir. Libre generós que l’autora manca pas de saludar totes los aparaires d'aquela cultura sovent mespresada qu’a crosats dins sa caminada afanada. Libre d’esperança que pauc a cha pauc la familha, filhas e felena, s’interessan e s’endralhan e la seguisson dins l’aventura. Libre de solaç tanben que las valors ligadas a la cultura occitana e a son istòria li son estadas, nos ditz l’autora, d’ajuda per téner lo còp dins las espròvas que li porgiguèt la vida. »

Quatre libres donc :

  • Subre lo pont de Ròchabèla (2009)
  • Mon país e París (2012)
  • Me’n torne al país (2014)
  • Una lenga d’enfança... d’esperança (2019)
Los libres se pòdon crompar sul site qu'administra l'autora aigamarina.fr

Subre lo pont de Ròchabèla Mon país e París Me’n torne al país< Una lenga d’enfança... d’esperança

 


La feruna - Valèri Bernard

feruna Las edicions dels regionalismes tòrnan editar en grafia classica lo libre de Valèri Bernard (1860-1936) La feruna.

Publicat pel primièr còp a Marselha en 1938 après la mòrt de l'autor, lo libre èra dempuèi un bèl brieu de mal trobar. Presenta catorze tèxtes, colleccion de retraches nauts en color.

Sul libre 'Les Pays des parlers perdus'

les-pays-des-parlers-perdusSul libre Les Pays des parlers perdus de Pierre Pasquini, un article de Joan-Francés Blanc dins la revista Estudis Occitans (numèro 19 , 1996, pagina 55).

Sortit d'una tèsi de 1991, qu'agèri pas l'astre de legir, l'obratge de Pierre Pasquini n'es benlèu un de mai dins la tièra de las analisis del psicodrama del movement de renaissença d'òc. Una pèira de mai sus l'ataüt, benlèu, mas pasmens lo libre presenta de causas interessantas, per exemple pels istoriografs. Que lo biais d'escriure l'istòria (Robèrt Lafònt dins sa prefaci o ditz ben : avèm aquí un trabalh d'Istorian) depend pas sonque de las sorgas, mas tanben de la tòca que s'es balhada l'autor en se botant a la règa. Aquela tòca es la de l'autor, mas aqueste banha dins un temps e dins una environa (las orientacions de sos directors d'estudis) que lo butan a des causidas ideologicas (al sens large del mot) mai o mens concientas.

Magdalena - Jules Cubaynes

Magdalena IEO d'Òlt edicions tornèt editar en 2020 lo libre de Jules Cubayne Magdalena.

Magdalena es un pichon roman que pintra lo mitan rural carcinòl de la debuta del sègle XX. Aquò's un dels primièrs escrich de l'autor.

L'abat Jules Cubaynes nasquèt a Sant Alari de Lalbenca, en Carcin, en 1894. Moriguèt a Concòts en 1975. Passèt gaireben tota sa vida en país carcinòl. Son òbra es prigondament marcada per sa fe.