L'Oliu del Giratòri L'ostal d'edicion setòri L'An Demain publica en occitan lo conte d'Annick Jahan, L'olivier du rond point.

La traduccion occitana es de Mirelha Braç e d'Alan Roch. Los dessenhs son de Paul Rey, las aqüarèlas de Cécile Puig.

Lo libre de 24 paginas e titolat L'olui del Giratòri còsta 10 èuros.

Debuta

M’an plantat aicí al mièg d’aquel giratòri ont milierats de veïculs de tota mena se preissan en grand tarabast, en redond, s’agís d’una ronda ? Curiosa ronda ! Sonòra, bronzinanta e que pudís...

Mon exili... aqueste cercle de missanta tèrra ont los òmes vestits de jaune fluò an escampat, d’aquí entr’aquí, unis blòcs de pèira que fan mina de me protegir de las veituras calugas e retenon coma pòdon lo sòl a mas rasigas.


Lo cap del camin - Pèire Gogaud

Lo cap del camin es un pichon roman de Pèire Gogaud (Brenac 1912, Carcassonna 1988). Una òbra d'una granda sensibilitat. Sortiguèt en 1973.

L'autor manifèsta aquí una ambicion literaria plan rara en occitan, s'assaja per moment a distòrdre la narracion al servici de son subjècte e capita. Sap, amb intelligéncia, defugir trapèlas e luòcs comuns que son sempre a man de sorgir.

Còr d'Occitània - Ramon Ginolhac

mars La seccion edicion de l'IEO de Tarn publiquèt en 2018 lo libre Còr d'Occitània.

L'òbra aprestada per Ramon Ginolhac recampa divèrs tèxtes d'escrivans tarneses del sègle vint. Completa lo trabalh de Cristian Laux que publiquèt en 1980 Albigés País Occitan.

Sus l'òbra de Max Roqueta 'Verd Paradís'

verd-paradis-1-max-roqueta Lo tèxt çai jos es extrach de la plaqueta de presentacion de la mòstra : Max Roqueta, la libertat de l’imaginari, que se debanèt del 4 de decembre de 2014 al 28 febrièr de 2015 a la mediatèca centrala d’aglomeracion Emile Zola a Montpelhièr.

Verd Paradís - Resson au vèrs de Baudelaire : « le vert paradis des amours enfantines », Verd Paradís rementa lo paradís perdut de l'enfança.

Roland Pécout escriu en 1993 : « L'Eden perdut que sa languison esclaira las pròsas de Verd Paradís, aquò's lo parangon de l'oasís. Lo desèrt es aimat per çò que rescond las fònts : coma la garriga espinosa amaga sos sorgents, coma la secada de Miègjorn conten al bèl mitan son grífol, coma la vida apara son mistèri, e la sòm, los sòmis... » E presenta Max Roqueta coma un « chaman dau País das Fònts », un passant que s'encamina dins de païsatges ben reals que son atanben de sasons de l'imaginari.