Joan-Maria Petit

Joan-Maria Petit en 2007 © Georges Souche

Un article de la Federacion dels Ensenhaires de Lenga e de Cultura d'Òc publicat après l'anóncia de la mòrt de Joan-Maria Petit en agost de 2020.

Joan-Maria Petit nos a quitats

Ancian professor a l’Universitat Paul-Valéry, nebot d’Ernest Vieu, (òme de teatre occitan), gendre de Carles Camproux (actor màger de l’istòria de l’occitanisme) Joan-Maria Petit es estat longtemps professor de dialectologia. Coma dialectològ, a trabalhat a l’Atlas linguistique du Languedoc oriental (CNRS), amb Jacques Boisgontier et Louis Michel.

Passionat de literatura orala, s’èra interessat, entre autres, al « romance » aquela forma de poesia narrativa d’origina orala, comuna en espanhòl, catalan e occitan. En 1969, amb la collaboracion de Jean Tena, aviá publicat al Centre d’Estudis Occitans de l’Universitat un Romancero occitan, una antologia de la cançon populara occitana, ont mostravan las analogias formalas que presentava amb lo « romancero » espanhòl mai conegut. Èra tanben un poèta d’un grand talent.

Los recuelhs mai recents son publicats en cò de Jorn (i trobaretz una biografia) e en cò de letras d’òc. Utilizava dins son expression poetica sa coneissença de l’oralitat e compausava de tablèus entre narracion e descripcion, ont ponchejava discrètament una sensibilitat aguda.

Retendrem aquel poèma, ont se legis son admiracion de Federico Garcia Lorca :

Lo limon demandèt a l’irange
De li faire un poton
E l’irange emporprèt la sason vergonhosa.
Quand un tavan los maridèt
De flor a flor
Tuèron un poèta andalós
Dejós un miugranièr.

J.-M. Petit, Petaçon,
Jorn, Montpeirós, 2006, p. 34

Remandam tanben a aqueles mots de Jean-Claude Forêt dins la revista Europe : « Jean-Marie Petit est de ces poètes brefs dont l’écriture paraît si naturelle, évidente et limpide qu’ils ne donnent jamais l’impression d’un effort de dépouillement ou d’une quête délibérée de silence. Un paradoxal sentiment d’abondance et de profusion d’abord, de densité sans crispation ensuite, de tranquille et limpide évidence enfin émane de ces poèmes courts, aux vers eux-mêmes brefs qui dépassent rarement l’octosyllabe. L’écriture de Jean-Marie Petit tente de se confondre avec le souffle vivant de la parole, ces « brèves de village » qu’on énonce d’une haleine et qu’on échange entre voisins à la veillée, à la sortie de l’église, de part et d’autre de la haie. Cette parole, il l’a puisée aux lèvres des « gens de peu », dont toute sa poésie est en quelque sorte une épopée fragmentaire et inversée. »

Veire nòstra presentacion d’el aquí

La FELCO, agost de 2020


Enric Pascal de Ròcaguda

Enric Pascal de Ròcaguda

Dins lo corrièr dels lectors de La Setmana en febrièr de 2013 Ramon Ginolhac tornava sus l'òbra d'Enric Pascal de Ròcaguda.

Estudi sus la Cançon de la Crosada

En 2015 sortissiá lo libre Lorsque la poésie fait le souverain, Étude sur la Chanson de la Croisade Albigeoise.

Los Païses Baltics son desconectats dels malhums electrics rus e bielorús

Electricitat, pilònes

Lo dimenge 9 de febrièr de 2025 son estats desconectats dels malhums electrics rus e bielorús los tres Estats Baltics, Estònia, Letònia e Lituània.

Pèire Lagarde sus Joan Bodon (1971)

Joan Bodon

En 1971 dins la revista Vida Nòstra Pèire Lagarde presentava Joan Bodon.

Sèrgi Viaule : critica del libre de Pau Gayraud 'Lo libre del causse'

Lo libre del causse - Pau Gayraud - Vent Terral

En 2016 l'editor Vent Terral tornava editar Lo libre del causse de Pau Gayraud.