Loís Alibèrt e Pompeu Fabra en 1933

Loís Alibèrt e Pompeu Fabra a Barcelona en 1933

Dins la revista Oc numèro 10-11 de 1933, Loís Alibèrt publicava la dicha que proncièt lo 18 d'abril de 1933 a l'Universitat de Barcelona a l'escasença de la commemoracion de la Renaissença catalana. Aquí çai-jos la debuta de son tèxt.

Renaissença catalana e Renaissença occitana

Fa pas gaire mai d'un an, aguèri l'insigne onor de parlar en occitan, segurament pel primièr còp, dins aquesta Universitat escassas penas obèrta a la cultura catalana.

Uèi, en commemoracion de l'Oda a la Pàtria de Carles Bonaventura Aribau, que senhalèt la punta d'alba de la vòstra resplendenta Renaissença, escai a ma tròp modèsta persona lo suenh de portar la paraula al nom de las tèrras occitanas de delà los Pirenèus, per las associar a la remembrança frairenala d'aquela gloriosa data. Après los egrègis orators que venètz d'ausir, me contentarai d'evocar los caractèrs de nòstras doas renaissenças, l'òbra de nòstra reconstruccion nacionala, l'unitat prigonda de nòstra lenga e çò que deu èsser la comunitat occitana que somiam.

D'en primièr, vos dirai que la Renaissença occitana e la Renaissença catalana, luènh d'èsser dins la relacion de causa a efièit, coma o pretendèron un moment los felibres provençals, son dos movements parallèls nascuts del meteis estat de causas e aviats, sus la fin del sègle XVIIen, per de fonsas modificacions dels esperits : afebliment de las idèas classicas e racionalistas, naissença de las sciéncias de la natura fondadas sus l'observacion, desvolopament dels estudis istorics, despèrtament de la sensibilitat romantica e de l'individualisme, Revolucion francesa e aveniment de la democracia. Es inutil que m'espandisca sus aqueles punts plan coneguts.

Dins los sègles precedents, las classas aristocraticas e borgesas acceptavan docilament las dominacions estrangièras, cambiavan de costumas e de lengas sens tròp de dificultat al sen dels grands edificis estatals qu'agrumelavan los pòbles sens se trachar ni pauc ni pro de lors afinitats e de lors dissemblanças. Amb l'aveniment de la democracia, las classas inferioras, pageses e menestrals, qu'avián servat las costumas e las lengas dels aujòls, prenon consciéncia de lor personalitat racica endormida e se rendon compte de la valor de lors parlars per traduire exactament lors pensadas e lors sòmis. Es aquí tot lo secret de las renaissenças nacionalas del sègle XIXen. Totes pensan amb nòstre Mistral :

... de morre-bordon qu'un pòble tombe esclau,
se ten sa lenga, ten la clau
que di cadenas lo deliura.

Als escrivans isolats que s'asardavan encara a emplegar lor lenga desondrada e reduita al ròtle vergonhós de « patois », sens accion reala sul pòble, ne succedís d'autres, dont los cants, per tant modèstes e crentoses que sián, troban un terren preparat e, sens o aver volgut, despertan de ressons indefinits.

En Catalonha, es Aribau qu'amb son Oda famosa troba lo camin dels còrs desbrembaires de las glòrias ancianas e provoca lo movement inicial. A aquel cant solitari e ansiós, respondon las voses, ja, mai conscientas e volontàrias, de Rubió i Ors, de Bofarull, de Milà i Fontanals, de Marian Aguiló. La Renaissença es en marcha e s'arrestarà pas mai.

Cal notar aicí lo caractèr seriós, trabalhador, orientat vèrs los estudis erudits, que prenguèt lo movement naissent, caractèr que Mistral criticava plan a tòrt. Foguèt a l'encòp tant una òbra populara coma una obra sabenta. Basta de mençonar los trabalhs d'istòria literària remirables de Milà i Fontanals, los estudis istorics de Bofarull e Balaguer, las edicions de tèxtes antics e l'òbra lexicografica de Marián Aguiló, las recèrcas folcloricas de Pelai Briz, per senhalar que los principals.

D'autre biais, cal remarcar que vòstres primadièrs, amb lor sens realista e practic, tardèron pas a regardar al delà del simple movement literari, comprenguèron qu'aqueste serià pas res se s'acompanhava pas d'una aspiracion netament definida vers una reconstitucion integrala de Catalonha. Una literatura pòt pas viure sens lo pietge d'un poder nacional pròpri. E coma disiá lo sénher En Ferran Agulló als darrièrs Jòcs Florals : « El primer català que va aspirar a honorar la nostra llengua, conscientment o insconscientment, aspirà a lliurar Catalunya ».

Cal pas donc s'estabosir de veire la Renaissença literària virar d'ora vers una Renaissença politica. Lo federalisme republican de Balaguer e de sos amics traduís las primièras aspiracions politicas del Catalanisme. Aquestas s'exprimiguèron clarament pus tard amb Valentin Almirall. Enfin, amb Enric Prat de la Riba, lo catalanisme floralesc abotís rapidament a l'Unió Catalanista en 1891, al trionfe electoral de la Solidaritat Catalana en 1907, a la Mancomunitat en 1914. Après l'eclipsi temporari de la Dictadura, arribam amb l'illustre patrici, en Francesc Macià, a l'autonomia actuala.

En un sègle, Catalonha a realizat lo miracle gaireben del tot. Lo passat nos assegura l'avenidor e dobtam pas que los catalans sàpian utilizar lo terren conquistat per aténher lèu, al sen de l'Estat Espanhòl, la plena autonomia de la Nacion Catalana.

*

Nòstra Renaissença, tota parciala e imperfieita quant a sos resultats, presenta de caractèrs diferents. Vau vos escapolar lo desvolopament a la galaupada.

Lo primièr grelh, lo cal cercar dins los trabalhs d'istòria literària suls trobadors, dins los libres de l'abat Millot compausats amb los materials amassats per Lacurne de Sainte-Palaye (1774), de Raynouard (1816 a 1844), de Rochegude d'Albi (1819), sens oblidar los corses en Sorbona de Fauriel.

Tre 1804, Fabre d'Olivet, de Ganges prèp de Montpelhièr, compausava divèrs obratges en lenga d'òc, inspirats directament pels cants dels trobadors, dins los quals òm pòt descobrir lo primièr ensag de restauracion lingüistica. Es sens cap de dobte la prefiguracion de la restauracion mistralenca.

A Tolosa, l'esperit meridional sempre en activitat foguèt entretengut e abelugat per una tièra de publicacions : Istòria de Lengadoc dels Benedictins (1758) reeditada per Dumège en 1840, edicion de Las leys d'amors per Gatien-Arnoult, en 1841 (trabalh preparat a la fin del sègle precedent per d'Aguilar e d'Escouloubre), publicacion de Las Joias del Gay Saber pel celèbre doctor Noulet, qu'a tant obrat per las letras occitanas, en 1849.

A Besièrs, la Societat Arqueologica organiza, tre 1838, los primièrs concorses literaris en Lenga d'òc. Jos l'influéncia dels dos Azaís, paire e filh, se consacra a de trabalhs erudits coma la publicacion de las Pastoralas besierencas del segle XVIIen (1844), del Breviari d'Amor de Matfre Ermengaud (1862), dels Trobadors de Beziers (1869).

Es dins aquelas entremièjas, mai que mai temporivas, que Jansemin d'Agen comencèt sa carrièra poetica. Sa primièra cançon : Me cal mouri es de 1822, sos primiers recuèlhs son datats de 1825 e 1835. Es atal que pendent una quarantena d'ans, lo poèta-perruquièr emplenèt lo Miègjorn de sa popularitat e conquistèt, abans Mistral, los sufragis de la critica parisenca amb Nodier, Sainte-Beuve e Villemain.

Sens aver concebut una defensa formala de la lenga d'òc, ni aver ensajat de la restaurar dins son anciana esplendor, es indenegable que Jansemin es un dels principals obrièrs de la sieu renaissença. Lo primièr a comprés la vertadièra valor de l'espleit e l'a fait plenament apreciar del pòble miègjornal d'un cap a l'autre de la Tèrra d'Òc. Cal apondre qu'aviá fisa dins la fòrça de resisténcia de sa lenga quand n'escriviá :

... De sabents francimands
la condamnan a mòrt, desumpuèi tres cents ans.
Tant plan viu, ça que la, tant plan sos mots bronzinan,
Chez ela, las sasons passan, sonan, tindinan ;
E cent mila milèrs enquera i passaràn,
Sonaràn e tindinaràn.

Son exemple fa levar un fum d'imitators dins totas las regions d'Occitània, d'Agen a Marselha, e naturalament a servit directament a Mistral e a sos amics.

Lo meriti de l'òbra de Renaissença entreprés en Provença, de 1850 ençà, es tot entièr dins lo fait que Mistral e Romanilha concebèron un plan plenament conscient de restauracion e de defensa de la lenga d'òc. Ço qu'èra estat, fins alavetz, instintiu e espontanèu deven un prepaus clarament definit e articulat. Es pas aicí lo lòc de refar l'istòria del Felibrige, nos acontentarem de ne marcar los caractèrs.

Cal, d'en primièr, notar la natura essencialament populara de la restauracion mistralenca, çò que la diferencia del catalanisme naissent. Los trabalhs d'erudicion escapolats a Tolosa amb Noulet, a Beziers amb los Azaïses, a Montpelhièr amb lo baron de Tourtoulon, Rocaferier e Chabaneau dins la Revista de las lengas Romanas demoran en marge del Felibrige e son tenguts un pauc en suspicion. Las coneissenças istoricas de Mistral an quicòm de legendari e de fabulós, e sa cultura lingüistica demòra superficiala ; per astre, es estat gandit de las errors trop grossièras per son intuicion de poèta e la finesa de son sen. Es dire que las fondamentas sabentas an fait generalament sofraita als promotors del movement. D'autre biais, los estudis universitaris que pretocan lo Miègjorn demoran tròp sovent indiferents senon ostils a las preocupacions nacionalas occitanas. Nòstres professors son de foncionaris al servici de l'Estat Francés e son mai que mai ocupats a cremar d'encés sus l'altar del centralisme e de l'unitat.

Lo Felibrige en definitiva es una associacion de gais companhons que se trachan mai de cançons, de galejadas e de banquets que de trabalhar pacientament a la reconstruccion nacionala d'Occitània ; la defìnicion n'es estada donada trop exactament per Mistral dins sa famosa cançon :

Siam tot d'amics, Siam tot de fraires.

Al punt de vista politic, l'evolucion felibrenca es encara mai deficienta. Entre 1861 e 1870, Mistral en contacte dirècte amb los catalans, soscava a revendicar las libertats provincialas del Miègjorn pel mejan de l'instauracion del federalisme, e aquelas idèas s'espremiguèron magnificament dins lo poèma de Calendau que constituís lo breviari doctrinal de l'occitanisme politic. Malastrosament, après la desfaita, las atacas e mai las injurias dels centralistas parisencs aguèron rason d'aquelas velleitats. Despuèi aquela epòca, sens renonciar a sas doctrinas federalistas, Mistral dissimula sas idèas, e quand, en 1892, F. Amouretti, M. André, C. Mauras, J. Boissiera e lors amics lancèron lor famosa Declaracion dels felibres federalistas, lo Mèstre aprova discrètament, mas se garda de prendre netament partit. D'aquel temps ençà, lo Felibrige oficial demòra francament opausat a l'accion politica.

Cal venir en Lengadòc, a Tolosa e Montpelhièr, per véser se desvolopar un ensag d'accion politica amb August Forés e Loïs-Xavier de Ricard que, de 1876 a 1885, menèron energicament la campanha federalista dins lor Almanac de la Lauseta. Per oposicion als provençals presican un federalisme d'esquèrra, anticlerical, inspirat en granda partida per l'Istòria dels Albigeses de N. Peyrat qu'es, puslèu, un roman qu'una istòria. Aquel movement sens grandas rasics se perlonga fins uèi amb l'Escòla Mondina de Tolosa que se proclama sempre federalista. Cal ajustar que lo federalisme marselhés actual se religa, quant a sas originas, al bolegadís iniciat en Lengadòc.

Uèi, las joves generacions occitanas, cansadas del trapejament del Felibrige oficial, cobesas d'accion e de realizacions immediatas, s'aluenhan de mai en mai dels vièlhs estats d'esperit felibrencs. Los joves estudiants de Montpelhièr, gropats dins l'associación del Novèl Lengadòc e sostenguts per la simpatia d'una part del còrs professoral, s'adralhan resolgudament vèrs l'accion federalista. A Tolosa, los Estudiants Ramondencs seguisson aquel exemple. Tot darrièrament, son los estudiants del Lemosin que se son engatjats dins un camin analòg. Enfin, una Federacion de la Joventut Occitana, en acòrdi amb las formacions precedentas, cèrca a enrotlar, d'un cap a l'autre de la nòstra tèrra, las joves energias per las menar cap a una accion concreta e practica.

Dins un autre òrde d'activitat, la Societat d'Estudis Occitans, de Tolosa, s'es constituïda per fin d'estudiar e de precisar las doctrinas politicas occitanas, e per reconstituïr la lenga literària de l'avenidor. S'inspira dins aquela obra, en tot e per tot, de l'exemple de Catalonha.

Pel mejan de sa revista OC, cèrca a assabentar lo pòble occitan sus la renaissença catalana que deu li èsser un exemple e una excitacion a l'accion. Dins lo meteis sens, Montpelhièr a vist nàisser una novèla revista occitana del tot redigida en lenga d'òc : Calendau dont lo nom es tot un programa.

Sèm segurament a la velha d'un rejoveniment de l'occitanisme cap a l'accion politica e nacionalista. Lo règlament amistós de la question catalana e la bona armonia que dobtam que s'establisca entre la Nacion catalana e l'Estat espanhòl nos ajudaràn a combatre las prevencions dels centralistas franceses e dels felibres temerucs que veson dins la federalizacion de la França un afebliment davant l'enemic exterior. Cessaràn de nos opausar aquel sofisme risible, tant mai que los melhors esperits veson dins lo federalisme un remedi contra las malafaitas del centralisme e un mejan de donar una novela vida e una novèla vigor al nòstre país. [...]

Loís Alibèrt

Sorsa del tèxt : revisita Oc numèro 10-11, 1933.


Vidèo : entrevista de Maria-Joana Verny

M.-J. Verny

L'entrevista de Maria-Joana Verny (FELCO) per Marius Blenet (França 3). Genièr de 2017.

Occitània en qualques mots

Detalh de la cobèrta 'L'Occitanie en 48 mots' d'Herve Terral

En 2014 sortissiá lo libre L'Occitanie en 48 mots d'Hervé Terral.

Ajuda militara a Ucraina : Caesars e missils AASM

Missil AASM

Lo 18 de genièr de 2024 lo ministre de la defensa francés Sébastien Lecornu anoncièt un cèrt nombre de mesuras per ajudar Ucraina dins sa lucha contra l'occupant rus.

Sul libre 'Composition Française' de Mona Ozouf

Après la sortida del libre de Mona Ozouf Composition Française Joan-Guilhem Roqueta ne fasiá la critica.

Sèrgi Viaule : critica del libre 'Novèlas exemplaras' de Miguel de Cervantes

Miguel de Cervantes

En octobre de 2020 sortissiá lo libre Novèlas exemplaras de Miguel de Cervantes. Sèrgi Viaule ne fasiá la critica.