Detalh de la cobèrte del libre Lo Madarin IEO Edicion, 2020
Al mes d'agost de 2020 sortiguèt en occitan traduch per Joaquim Blasco lo libre de José Maria Eça de Queiroz Lo Mandarin. Aquí çai-jos la critica que ne fasiá Sèrgi Viaule.
Lo Mandarin, una encantarèla faula filosofica de José Maria Eça de Queiroz
José Maria Eça de Queiroz (1845-1900) es un autor portugués. Es reconegut al-delà lo cortal lusofòn. Sas òbras son estadas, e son totjorn presadas dins lo monde entièr. Son estadas tradusidas dins mantunas lengas. Mancava pas mai que de las metre a la portada dels Occitans. De mercés a Joaquin Blasco e a l’Institut d’Estudis Occitans lo trabalh es entemenat.
Dins aquel tèxte, Lo Mandarin, l’autor pòrta un agach un pauc desabusat sus l’umanitat. Semblariá que la literatura siá estada per el una escasença de prene sas distància amb la societat. Es un observator menimós dels travèrses de sos semblables. Emai foguèsse estat un òme de comunicacion e un abramat social (es estat diplomata), sembla que l’escritura foguèt l’exutòri de sas interrogacions existencialas.
L’eròi del roman partís en quista d’una treva que lo secuta. Sas peregrinacions lo van menar a l’Orient-Extrème ont descobrirà lo bon, lo mens bon e quitament lo marrit. Mas lo viatjaire fictiu es a l’encòp poèta e filosòf, çò que li va permetre de n’engolir de totas las colors, lo tot sens se destorbar d’a fièch. D’aquí l’agradiva passejada literària que nos prepausa José Maria Eça de Queiroz. Lo seguissem amb plaser sus las dralhas que li agrada de nos ofrir. De lo seguir, anam d’espantaments en estabosiments. Çò que me butariá a dire qu’aquel roman es una faula que remanda cadun nosaus a sa condicion umana. E d’aquel punt de vista se pòt dire que José Maria Eça de Queiroz a « fach lo torn de la question ».
A moments, nos enaiga dins un raconte folastre e ennibolat. Lo narrator, que parla a la primièra persona, passa d’un estat social a un autre e, del còp, a una psicologia a una autra. Alavetz, lo lector se daissa anar. Se daissa portar per de racontes totjorn entre doas aigas, entre maitas realitats potencialas. Es pas totjorn aisit de seguir l’autor. José Maria Eça de Queiroz sembla el-meteis poder pas resistir a sas pròprias elucubracions flamejantas. Las aparicions del mandarin menaràn lo narrador a las bòlas de çò admés dins las societats europèas del sègle XIXen. A l’epòca, l’obratge deguèt sarrar l’escandal. José Maria Eça de Queiroz s’i pren gaireben totas las libertats daissadas a posita dels creators. Sos « deliris onirics » e sas escavartadas fantasmadas interrògan lo lector. A passas, se diriá que l’autor apertièra de faulas pauc o pro exoticas, pauc o pro mitologicas, totjorn estropadas de mistèris. E pas quines mistèris que sián, de mistèris que traversan las contengéncias de la vida vidanta. « La vida es facha per somiar », sembla nos dire José Maria Eça de Queiroz. Lo Mandarin es un libre fantastic – dins totas las acepcions del mot – que val d’èsser legit. Es intemporal e a pas agantat la mendre rufa.
L’autor se daissa anar subrepticiament a la poesia. A una vision leugièra de la vida. Nos passeja luènh ; dins de dimensions espacialas e temporalas desparièras. Traversam d’ambients cargats de subrenatural que butan a l’incertesa e a l’inesperat : « Me cal tuar aquel mòrt ! » ; « Per tant naut que m’enairèsse, lo vòl de mas imaginacions acabavan fatalament per anar se nafrar las alas sus aquel monument de misèria morala ».Aquela istòria completament subrerealista imaginada per l’autor li permet totas las fantasias possiblas e desiradas. Emai se’n priva pas pel grand bonur del lector. S’i fa de l’ironia, de l’inversemblable e de l’improbable. Aquela istòria fantasca nos mena sus de sendarèls entranhs. Mentretant, José Maria Eça de Queiroz tomba pas jamai dins l’ultra exotisme per demorar dins la gaug d’una escritura ampla e generosa.
La traduccion d’aquela òbra, de Joaquim Blasco, es un vertadièr regalèmus lingüistic. L’òme es un jonclar de las lengas latinas. N’ensenhèt tres. Es un vituòsa de la latinitat. Las lengas que practica las coneis dins totas lors nuàncias. Atanben, passa de l’una a l’autra amb l’assegurança que sola porgís l’experiéncia. Quand a n’aquel saber se venon ajustar la compreneson prigonda de l’òbra e la sensibilitat del traductor, aquò balha un tèxte occitan d’una tenguda excepcionala. Nos a aquí ciselat una lenga linda e cristalina. A sabut causir un vocabulari simple e eficaç, d’una extraordària precision. La causa èra segurament pas evidenta que, per part, l’òbra descriu la vida vidanta en China. Dins aquela remirabla version occitana, las frasas escrinceladas per Joaquim Blasco rajan e s’apertièran amb aisidesa. Son escritura encanta per sa leugièretat e sas coloracions. Los pus exigents d’entre nosaus se van regalar d’aquela complicitat inesperada entre José Maria Eça de Queiroz e Joaquim Blasco.
Las Letras occitanas, malgrat la situacion penibla que patisson, se pòdon enorgulhir de comptar de traductors de tria. Son talament nombroses que los podèm pas enumerar totes. Mas d’ara enlà sèm ric d’un novèl : Joaquim Blasco. L’òme a l’art d’anar desnisar d’autors tròp de temps demorats dins l’ombra. D’aquò li sèm devent e comptam sul el per nos far viatjar tornarmai dins las literaturas vesinas.
Sèrgi Viaule
